Cada cert temps torna a l’actualitat mediàtica la paraula maleïda: «Corrupció». Sembla que els qui exerceixen el poder no ho poden passar: sucumbeixen a l’embruix, es deixen portar per la temptació i cauen finalment en les garres de la corrupció. O no. Potser no: potser és que els nostres mandataris venien ja corromputs d’origen, i és aquesta la causa per la qual aconsegueixen escalar fins als llocs més sucosos i rendibles del poder. Vull dir: que no sé del cert si és el poder qui corromp les persones, o si, en canvi, són les persones vocacionalment corruptes les qui, precisament per corruptes, aconsegueixen escalar fins a les instàncies mes elevades del poder. Però el cas és que —amb independència que siga primer l’ou o la gallina— malauradament el poder i la corrupció es presenten massa sovint agafats de la mà. I la combinació és demolidora: un càncer corrosiu que mina la salut de la democràcia.

Ara que s’han destapat alguns del vessants més tèrbols i infames de l’anomenat «cas Koldo» —un cas com un cabàs!— i que n’han trascendit a l’esfera pública podridíssimes extremitats que empudeguen abominablement la imatge dels senyors José Luis Ábalos i Santos Cerdán, sabem que els indicis de corrupció que empastifen —fins al coll!— la reputació d’aquests actors principalíssims de la política espanyola passaran una factura enorme. No solament al PSOE; també, en general, a la qualitat de la democràcia: per la fatiga, per la desconfiança, per la desesperança, per la indignació, pel desconcert i per la desafecció que l’escàndol genera —i que, sens dubte, donarà ales als moviments neofeixistes de tall fanatitzant, i als seus discursos demagògics i totalitaris.

«Però com és possible que en l’entorn del president Sánchez ningú no en sabera res?», es pregunten aquest dies les ànimes més càndides i benintencionades del Partit Socialista. I fa ganes de respondre-hi la veritat de l’emperador nu: «És que l’entorn del president Sánchez eren precisament ells: Ábalos, Cerdán, Koldo i companyia!» Es mire com es mire, la cosa no té pedaç. I els qui tenim una edat no podem evitar de comparar la situació que ara mateix travessa el president socialista Pedro Sánchez amb la que al seu dia va haver de protagonitzar el president Felipe González en relació amb el cas de corrupció —igualment sagnant— del director general de la Guàrdia Civil Luis Roldán, amb el seu famós saqueig multimilionari de fons reservats i l’escandalosa desaparició subsegüent a no se sap quin país d’Àsia. Això va ser l’any 1994 i, per més que el Govern socialista de González va intentar desmarcar-se de l’afer amb un tallafocs que li va costar el càrrec al ministre d’Interior Antoni Asunción, el resultat es pot llegir ara en els llibres d’història contemporània: González va perdre les eleccions del 3 de març de 1996 i el senyor José María Aznar hi va ser erigit president —amb el suport de Convergència i Unió, el Partit Nacionalista Basc i Coalició Canària.

Però la qüestió que em sembla més rellevant de tot aquest panorama polític no és la dels presumibles efectes polítics que amb seguretat tindrà la presumpta corrupció del secretari d’organització del PSOE Cerdán i de l’exministre Ábalos, sinó la de les raons det anta immoralitat: la de les causes d’aquesta (presumpta) corrupció. I és en aquest punt on voldria fer meues les reflexions d’un article de Manuel Vicent que no m’estic de recomanar de tot cor. Es titula «Los sueños rotos». I posa —al meu parer— el dit sobre la nafra de tot aquest assumpte escabrós de la corrupció quan planteja que «ser un polític corrupte és molt més incòmode, laboriós i complicat que ser un polític honrat».

Quines són, per tant, les raons insondables que menen els polítics a practicar la corrupció? Quins misteriosos ressorts de la condició humana fan que persones que disposen d’un enorme èxit social, d’un estatus econòmic envejable i d’una capacitat d’influència pública sensacional s’arrisquen a malbaratar-ho tot —l’honor, el prestigi, la reputació, la tranquil·litat, la coherència, la consciència, les amistats i, fins i tot, la salut i la llibertat— a canvi d’un grapat de diners que, òbviament, no necessiten per a res? Pararan a pensar mai Koldo, Ábalos i Cerdán —tots els Koldos, Ábalos i Cerdans del planeta— que per més riqueses i més recursos que corruptament acumulen només podran sopar una volta al dia? Seran mai conscients que cap privilegi material no és superior al de la satisfacció d’un honest i eficient exercici del servei públic?