VALÈNCIA. Queden uns quants mesos encara perquè s’estrene als cines La invasió dels bàrbars, un film dirigit pel borrianenc Vicent Monsonís basat en l’obra de teatre homònima de Chema Cardeña, que busca transportar-nos de nou a la València de la postguerra per comprendre les conseqüències immediates de la repressió franquista, així com les restes del poder que encara perduren a la societat actual. En aquest sentit, no queda tant per escoltar l’ambiciosa i extensa banda sonora que acompanya la producció. Un treball que comprén 21 temes musicals, la major part creats pel compositor Vincent Barrière. També, Pascual Gassó ha deixat la seua petjada amb una peça pròpia, així com el cantautor Pau Alabajos, que ha cedit els drets de ‘Fosses del silenci’. En les pròximes setmanes l’àlbum es posarà a la venda a través d’una campanya de micromecenatge. 

“Tenia clar que, si adaptava La invasió dels bàrbars, no m’anava a negar cap de les possibilitats que ofereix el llenguatge cinematogràfic. No anava a renunciar a res i, en aquest sentit, la música és primordial per a subratllar les emocions. Volia una música que fora el més emotiva possible i que a més fora in crescendo. I, certament, ho aconsegueix. Durant el film es repeteix una sèrie de melodies que cap al final acaben sonant de manera fragorosa”, avança Vicent Monsonís. “La meua idea era no només transmetre un missatge o donar unes ‘lliçons d’història’ i unes dades verídiques, sinó aconseguir transmetre el sentiment i l’emoció de les famílies que avui dia encara estan buscant a les víctimes”, afegeix. 

 

La invasió dels bàrbars narra dues històries paral·leles separades per vuit dècades: una transcorre en la postguerra espanyola, l’altra en l’actualitat. Una parla de repressió, l’altra de reparació. Ambdues avancen entrellaçades per a mostrar, d’una banda, la massacre dels vençuts; i d’altra, el saqueig del patrimoni, tant públic com privat, a mans dels vencedors. La trama entrellaça el destí d’unes pintures del Museu del Prado que, durant la guerra, havien sigut traslladades a València per a protegir-les dels bombardejos. Amb l’arribada de les autoritats franquistes a la ciutat, una part d’aquest patrimoni va desaparéixer dels magatzems on havia estat custodiat. Aquesta línia narrativa es connecta amb el present, on diverses famílies lluiten per recuperar les restes dels seus avantpassats afusellats i oblidats en fosses comunes.

 

“Calia fer una banda sonora que parlara de les dues èpoques sense enfrontar-les, més al contrari, fent-les rimar com l’epopeia eterna que és el temps. Conjugar passat i present, cruesa i fragilitat, violència i compassió, ha estat possible gràcies a la creació d’una BSO tant fascinant com tendra. Sense ella, la pel·lícula no hauria arribat a ser el que és”, afirma Monsonís. 

Quan la música diu allò que no es pot dir

El cineasta explica que, mentre en l’obra de teatre la música apareixia principalment en moments de transició entre les dues converses paral·leles de la trama i es basava en adaptacions de temes de la postguerra, la versió cinematogràfica amplia significativament l’univers narratiu. El film incorpora noves línies argumentals amb personatges secundaris que ajuden a aprofundir en la realitat històrica que es retrata, i ho fa acompanyat d’una banda sonora original, composta per Vincent Barrière i interpretada per l’Orquestra Filharmònica de la Universitat de València sota la direcció d’Hilari Garcia Gázquez. Aquesta es va registrar el 6 d’octubre de 2024 en l’auditori Charles Darwin. 

 

“Vam adaptar la partitura sabent que la Filharmònica només tenia un parell d’assajos abans de gravar, en un sol dia, el que han acabat sent tres quarts d’hora de música. Tenint en compte això, el treball va ser excel·lent”, assenyala Barrière.

 

Per a construir l’emoció que li demanava Monsonís, el músic va articular la banda sonora al voltant d’un leitmotiv que travessa tota la narració. “És una mateixa melodia que es transforma segons l’escena: pot sonar amb tensió, amb tendresa o amb solemnitat”, explica el compositor. Una altra de les decisions clau va ser reservar la música per a la part històrica de la pel·lícula, mentre que quasi totes les escenes contemporànies es desenvolupen pràcticament en silenci. 

 

Des del punt de vista de Monsonís, el treball no sols és “magnífic”, permet demostrar com “a València tenim grans professionals i talent de sobra per a fer les mateixes produccions que fan a Madrid o Barcelona”. Segons explica el cineasta, quan va transmetre al compositor el que buscava per al film, aquest li va advertir que es necessitaria una orquestra, perquè tota aquella emoció no es podia expressar amb un quartet o amb un ordinador. “Jo li vaig dir que no es preocupara, que fera la música tan gran com necessitara, que ja buscaria als artistes”, recorda. I així va ser: Monsonís els va trobar. 

 

 

Quan es compleix cent anys des de la seua creació, el pasdoble ‘Amparito Roca’, de Jaume Teixidor, salta a la gran pantalla amb la interpretació de la Filharmònica de Borriana. La intensitat d’aquesta peça valenciana serveix per acompanyar un dels moments més impactants del film, en què el director recrea una visita real de les joventuts hitlerianes a València durant la postguerra.

 

Per a Monsonís, era fonamental posar imatges a un episodi històric pràcticament esborrat. “El poc que se sap d’eixa etapa és el que ens va deixar la propaganda franquista: fotografies de gent abraçada i saludant a l’exèrcit del general Aranda, mentre entraven a València com si això hagués sigut un alliberament. Clar, la meua història familiar respecte a aquest episodi és ben distinta”, apunta. Inspirat per una investigació publicada fa uns anys en eldiario.es, que recuperava imatges de visites nazis a la ciutat, el cineasta va decidir traslladar al cinema aquella part silenciada de la història: una València convertida en refugi i aparador del nazisme, amb campaments d’estiu, actes culturals i corals uniformades que actuaven en llocs com l’Ateneu o els Vivers. 

 

Tot aquest context, que el règim de Franco va intentar esborrar després de la derrota de Hitler -destruint arxius, pel·lícules i fotografies per netejar la seua imatge davant els aliats-, pren forma en una seqüència de ficció que busca impactar no només des del relat, sinó també des de la música. La tria d’Amparito Roca’, explica Monsonís, no és casual: “Volia una peça popular, representativa, que connectara amb el nostre imaginari, i que millor un pasdoble i valencià com aquest”. 

 

En la mateixa línia, Pascual Gassó també s’ha encarregat de posar música a una de les escenes més delicades del film: la interpretació de l’himne nazi ‘Die Fahne Hoch’, utilitzat històricament per les joventuts hitlerianes. La peça, prohibida actualment a Alemanya o Àustria, no s’ha enregistrat al CD per les seues connotacions feixistes, però forma part de la pel·lícula. 

 

 

Gassó va fer un arranjament específic per a cor blanc -amb veus de xiquets i xiquetes-, quartet de corda, piano i acordió, inspirant-se directament en una fotografia trobada als Vivers de València en què apareixien les joventuts hitlerianes en formació. “Vam recrear l’escena amb tota la precisió possible: fins i tot el tipus d’instruments que apareixien a la imatge. Només faltava el director… i eixe paper el vaig fer jo”, conta el músic. L’enregistrament va anar a càrrec de la Coral Divisi de València i el Xúquer String Quartet, amb Sergei Costa al piano.

 

Per reforçar el realisme, els intèrprets que apareixen a la pantalla estan directament vinculats al projecte musical. Al film, el cor està format per membres de la Coral Divisi i de la Filharmònica de Borriana, alguns dels quals van aprendre la peça per fer el playback durant el rodatge. En el cas d’Amparito Roca’, la banda que apareix en escena la formen homes majors, també de la Filharmònica, que van interpretar la peça amb instruments cedits pel museu de l’agrupació.

 

Així mateix, a la BSO s’inclou ‘Marxa del Mestre de Gules’, una peça original composta per Pascual Gassó per busca sonar com si fora una marxa franquista de l’època. “Volíem que evocara aquell estil, però sense caure en l’apologia. Per això em vaig inspirar en les marxes militars franceses del segle XIX”, explica el músic. Interpretada per l’Agrupació Filharmònica de Borriana, sota la direcció de Víctor Yusà Esteve, aquesta marxa sona a través de la megafonia i acompanya les escenes de propaganda ambientades al centre de València.

 

Finalment, La invasió dels bàrbars es tanca amb ‘Foses del silenci’ de Pau Alabajos. El cantautor, membre actiu del Col·lectiu Ovidi Montllor com Monsonís, va cedir desinteressadament els drets del tema per als crèdits finals. La cançó, composta en homenatge a les famílies de les fosses comunes de Paterna, acompanya una escena que mostra tot el procés d’exhumació: des de l’obertura de la fossa fins a la identificació de les restes i el retorn als familiars.

 

Segons conta el director, la seqüència va provocar un silenci colpidor en la projecció del festival FICCAT el passat cap de setmana. “Ningú es va alçar de la butaca quan van començar els crèdits, i els aplaudiments van tornar només en acabar la cançó”, recorda. Tant en aquella projecció com en la preestrena a València, assegura que bona part del públic va acabar amb llàgrimes als ulls.

 

Una de les reaccions més inesperades, però també més gratificants, es va produir durant el cinefòrum posterior a la projecció del FICCAT. “Una de les persones del públic que va intervindre era la productora delegada de TV3. Em va dir que quan va llegir el guió li havia semblat un bon projecte, però que pel pressupost esperava una pel·lícula menuda, per a televisió. I que en veure-la en pantalla gran va al·lucinar”, recorda Monsonís.

 

Un model de producció arrelat al territori

 

La invasió dels bàrbars és una producció de Stanbrook, Arden Producciones i Alhena Production, amb la participació de TV3, À Punt, RTVE i el suport de l’Institut Valencià de Cultura. Tot i això, el pressupost del film no arriba al milió d’euros. “És el màxim que es pot alçar avui en dia si vols fer cinema des de València”, lamenta Monsonís, que defensa un model de producció arrelat al territori. Per ell, no tot el que es roda a València és cinema valencià. “Hi ha molt de cinema espanyol fet a València que després es ven com a valencià, però amb directors, guionistes i actors de fora. Això no crea indústria ni compta històries d’ací”, assenyala. “Fins i tot quan conten una història valenciana, està passada pel filtre de la Meseta i d’una llengua que no és la nostra”.

 

En efecte, el disc amb la banda sonora veurà la llum a través d’una campanya de micromecenatge a Verkami. Aquesta acció servirà tant per recaptar fons per a la promoció i distribució de la pel·lícula com per implicar el públic, ja que una de les recompenses serà l’accés a les premières en cinemes. El disseny de la caràtula i del disc és obra del borrianenc César Amiguet. La música es podrà escoltar més endavant a plataformes digitals.