VALÈNCIA. Durant dècades, el transhumanisme ha somiat futurs en què la consciència humana transcendiria el cos, flotant en xarxes digitals eternes i immaterials. Però en l'arquitectura contemporània, la tendència sembla anar en direcció contrària: en lloc de superar el cos, el que estem fent és tornar-lo al centre del debat.

Dos llibres recents exemplifiquen aquesta inversió de prioritats: Arquitecturas peligrosas de Pol Esteve Castelló (Puente Editores) i La arquitectura de la discapacidad de David Gissen (Bartlebooth). En ambdós casos, el cos deixa de ser un problema que l'arquitectura ha de resoldre i es converteix en la matèria crítica que l'espai ha de reconéixer, escoltar i transformar.

David Gissen és historiador de l'arquitectura, autor i activista estatunidenc. Professor a The New School i a la Parsons School of Design de Nova York, Gissen ha centrat la seua trajectòria a repensar la història arquitectònica des de la perspectiva de la discapacitat, la malaltia i l'exclusió social. Utilitza una cadira de rodes a causa d'una discapacitat física, una experiència personal que ha marcat profundament la seua manera d'entendre l'espai. Lluny de limitar-se a demanar millores d'accessibilitat, Gissen defensa que "la discapacitat ha de ser una condició crítica a partir de la qual reimaginar l’arquitectura", trencant amb els models corporals homogenis que han dominat la disciplina. "Ser una persona discapacitada canvia fonamentalment la manera en què entenem l’espai i la història arquitectònica".

Gissen defensa al seu primer llibre que cal repensar la disciplina des de la realitat de la discapacitat, no com un afegit funcional, sinó com a element fundacional. En una entrevista publicada a Metropolis Magazine, l’arquitecte afirma que "la arquitectura de la discapacitat no tracta de reparar defectes en edificis existents. Proposa entendre que la discapacitat forma part del procés històric de fer llocs i construir mons". Per a ell, el problema no és la falta d'accessibilitat, sinó que l'arquitectura ha assumit com a norma un ideal de cos capaç, saludable i independent, excloent altres experiències corporals.

D’esta manera, aposta per una arquitectura que naixca d’una "lectura dels espais des de la realitat de cossos diversos i vulnerables", i no des d'abstraccions inassolibles. "Propose una teoria arquitectònica que no vega la discapacitat com una anomalia a resoldre, sinó com una condició crítica per a reimaginar el disseny i la ciutat". Aquesta proposta implica una revolució conceptual: ja no es tracta d’"afegir rampes" ni de buscar una accessibilitat afegida, sinó d'assumir la vulnerabilitat com un motor creatiu per a repensar l'espai comú.

Per a Pol Esteve Castelló —arquitecte català, actualment professor a la University College London—, "els espais construïts han servit per a produir i reproduir subjectivitats normatives", ignorant formes de vida minoritàries. Aquesta falta d'atenció es deu, segons Esteve Castelló, a una hegemonia que entenia els cossos com a simples ocupants d’un espai funcional, sense reconéixer la seua diversitat ni la seua capacitat d'agència.

El seu treball dels últims anys explora la relació entre arquitectura, identitat, gènere i pràctiques culturals dissidents que ha condensat amb una sèrie de textos recollits a Arquitecturas peligrosas i publicats per primera vegada en castellà. El llibre proposa entendre l'arquitectura com “una tecnologia cultural que dóna forma a subjectivitats individuals i col·lectives”, una eina que intervé en com sentim, ens movem, desitgem o patim. Esteve Castelló observa que " davant la comoditat normativitzada, davant la higiene o la funcionalitat modernes, aquestes arquitectures perilloses produeixen plaer, incomoditat, malaltia o resistència", i planteja que l'espai pot ser també un instrument de subversió, no sols de control.

Els dissenys que estudia als articles recopilats al llibre —discoteques queer, interiors domèstics, banys— desafien les formes tradicionals d'organitzar el cos i totes les identitats que pot encarnar. L'arquitectura deixa de ser una carcassa neutra per convertir-se en "un camp de batalla on es negocien drets, plaers, pors i malalties", com sintetitza l'autor.

Mentre alguns discursos tecnològics continuen prometent l'escapada definitiva del cos, l'arquitectura crítica actual aposta per una altra revolució: reconéixer els cossos reals, amb tota la seua fragilitat i diversitat, com a condició fundacional de l'espai. L'arquitectura ja no és el marc immutable on habitem, sinó una pràctica cultural viva que forma, transforma i encarna les formes de ser en el món.